Districte de Sants-Montjuic

Des de molts punts del seu territori es pot gaudir de la sensació de tenir Barcelona als peus. El carrer de Lleida, l'avinguda de Josep Carner, el Paral·lel i la mateixa muntanya defineixen els límits del barri, que va començar a poblar-se a la segona meitat del segle XIX amb un creixement, en principi, molt especulatiu. El Poble-sec va ser, de fet, el primer Eixample de Barcelona, anterior al projectat per Ildefons Cerdà.

Les muralles de Barcelona van ser enderrocades el 1854 i el pla de l'Eixample va ser aprovat cinc anys més tard, però encara es va trigar uns anys a edificar en les zones més centrals, pels conflictes i reticències que inicialment suscità el projecte de Cerdà. Mentrestant, les pressions per edificar més enllà de l'antic perímetre emmurallat van trobar la possibilitat de fer-ho en aquesta zona del vessant nord de Montjuïc que, tot i ser molt pròxima a l'antic centre, era menys valorada pels seus forts pendents i no havia quedat inclosa en el pla de l'Eixample. Aquest fet va ser aprofitat pels propietaris per desenvolupar la urbanització del sector sense les constriccions i estrictes regulacions vigents en les zones compreses dins del pla. A partir de 1858, s'iniciaren les parcel·lacions i l'edificació de senzilles cases per a obrers. Van néixer així les barriades de la França Xica, Santa Madrona i les Hortes de Sant Bertran, que encara avui constitueixen els tres veïnats diferenciats que integren el Poble·sec, juntament amb el petit nucli de la Satalia.